domingo, 12 de junio de 2016

poema

Nosaltres som com una alzina
creixem, creixem però mai ens aniríem.    
ara aquest alzina tallaran 
i a tots ens separaran.
                                                                                                              
      
Un acomiadament és com una tempesta
va i ve però mai és satisfeta,
ara ens ha atrapat a tots
adéu amics, adéu professors.
                                                                                                                
La nostra amistat és com una branca
fràgil i a la vegada inigualable,
gràcies per haver-vos conegut 
seré el noi que veureu a l'institut.